Ven suri ven

Participaren: Albert, Alfonso, Montse, Marta, Ángel.

Via clàssica entre les clàssiques de Montserrat, rep el seu nom dels seus primers escaladors Ventura, Surinyach i Vendrell.



Extreta de escalatroncs.wordpress.com (26-06-2014)

Arribem a peu de via i trobem altres escaladors que tot plegat comencen a pujar. En preguntar-los per l'estat de la via, la seva resposta és:

- Està tal com estava 50 anys enrere.

Això sí que és una via clàssica! Més tard descobrirem que no és ben bé així, hi ha algun equipament nou, poca cosa però hi ha.

Es tracta d'una via bruta quant a escalada, ja que trobem molts entrebancs (arbres, arbustos, pedres, etc.) en tot el trajecte i les zones on no n'hi ha estan molt polides pel pas del temps i els escaladors. També, val a dir, que és important portar tascons, friends i plaquetes recuperables, ja que trobarem trams amb molt poca, o nul·la, equipació i és millor no jugar-se-la.


Consta de 5 trams de corda, l'últim dels quals en de 5 metres:

- El primer tram es fa força bé, tot i tenir algun pas una mica polit. Serà necessari equipar amb tascons i friends;

- El segon tram ja comença a estar més polidet i és probable que calgui algun A0 per poder superar algun dels passos. També es fa necessari equipar, ja que hi ha trams molt exposats;

- El tercer tram el vam fer tot amb A0, ja que es tracta d'un tram molt polit i amb passos en horitzontal que fan una mica de respecte.

La Marta sortint del tercer tram.

- El quart tram és el més brut de tots, ja que d'escalar en roca, passem a escalar en arbres. Es tracta d'una xemeneia que entremig té arbres impossibles d'esquivar. De manera que d'escaladors passarem a ser micos trepadors d'arbres!




La Montse en el quart tram aproximant-se la xemeneia arbolada.

- El darrer tram es fa per pujar 5 metres fins a la zona de ràpel. Amb un ràpel d'uns 30 metros arribem al camí que ens porta de nou fins al cotxe.

Tots juntets a la darrera reunió, avans de fer l'íltim tram, ben esgotats.

Es tracta d'una amb molt bones vistes, amb una perspectiva espectacular de les agulles adjacents, però tots vàrem coincidir en què no és una via per repetir molt sovint. El tipus d'escalada, junts amb els trams en A0, no ens deixarem un bon regust.

El ràpel de 30 metros, ja s'ha acabat!

Tot i això vàrem gaudir molt i va resultar un dia genial.



La Miranda de Bohigues (Via Silvia) i el Llep llarg (aresta brucs)

Participaren: Joan Roca, Montse, Alfonso, Miquel Sala, Albert Pou.

Ja tornem a ser a la tardor, el tan esperat curset d'escalada no ha pogut ser aquest any, però en substitució tenim un fals curset d'iniciació per als nou vinguts al món de l'escalada: Montse, Irínia, Miquel, Albert i Alícia.

Comencem el dia amb un bon esmorçar al bar de l'Anna per coneixer-nos una mica i anar preparant l'ambient per al primer ascens dels nou vinguts.

El lloc escollit serà la zona d'agulles. Previa clase teòrica per part d'en Miquel Sala, que va explicar i ensenyar tots els nussos necessaris per començar, ens repartim en tres grups: en Miquel Sala, la Irínia i en Miquel; L'Albert Pou, l'Albert i l'
Alicia; i, per últim, en Joan, la Montse i jo, l'Alfonso.

Nosaltres varem anar a fer de primeres, per tal que la Montse s'anès acostumant a les alzades, l'agulla
Gep 
Llarg, via aresta
Brucs, i la Miranda de Bohigues, via Sílvia.

 

 

En Joan, que està fet una màquina, ens va fer de primer. Eren vies sencilletes, però serveixen per que les persones que no han fet mai escalada puguin anar acostuman-se a les alzades i tinguin el primer contacte amb el material i la sensació de vuit.

Joan i Alfonso al primer cim

La Montse després del seu primer cim

L'Alfonso a baix i el Joan a la Miranda

La Montse i en Joan al cim de la Miranda de Bohigues

La Montse i l'Alfonso al cim de la Miranda de Bohigues

Va ser un dia molt complet, tots varem acabar esgotats de caminar i d'escalar, pero ben contents de fer el que ens agrada!!

La setmana que ve, tornem!!

La Pastereta (Vies: La Funció Clorofíl·lica i El Díedre Bonington)

Participaren: Miquel, Joan, Albert, Jorge, Ángel i Alfonso

La Pastereta es troba a la zona d'Agulles, passat el restaurant La Vinyanova i continuant pel camí de sorra arribem a un petit aparcament al costat de la carretera. Deixem el cotxe allà i a pujar! Sort que varem fer un bon esmorzar al Bruc, com sempre, al bar de l’Anna.

Feia molt de temps que no ho aconseguíem, però per fi, aquesta setmana varem aconseguir reunir tota la colla, amb excepció de la Laura. Des d’aquí l’enviem una forta abraçada - ànims! Et volem veure aviat de tornada!

En Joan fent una ullada a la via "La Funció Clorofíl·lica"

La Pastereta és molt recomanable en aquesta època de l’any per que tenim ombra fins passat em migdia. Per sort, passat el migdia, com que encara escalàvem, van passar alguns núvols que van fer molt de bé per poder aguantar la calor.

En Joan i en Jorge pujant el primer tram de "La Funció Clorofíl·lica"

Fent el darrer tram l'Albert i en Jorge fent de primer

Varem fer dues vies. La primera es diu “La funció clorofíl·lica” i a excepció d’un tram de V la resta de la via és bastant fàcil. Es tracta, a l’igual que tot el sector de la Pastereta d’una roca feta a base d’un conglomerat de roques mes petites que, amb el temps van caient, de manera que tota la base d’aquestes muntanyes està plena d’aquestes roques arrodonides que, al final, és el que entranya més perill, per que es molt fàcil relliscar amb elles o fer-les caure al caminar per zones més altes. El crit per excel·lència d’aquest cap de setmana va ser: “pedraaaa!”.

En Miquel i en Joan al cim de "La Funció Clorofíl·lica"

Com que varem fer dues cordades de tres, l’últim tram, dels tres que té aquesta via, el vam obrir, a una cordada el Jorge, i a l’altra jo. Val a dir, que era molt fàcil!

L'Albert preparant el ràpel

No tant fàcil, eren els dos trams que va obrir en Joan a la segona via que varem fer: “El Díedre Bonington”.

En Joan fent de primer al "Díedre Bonington"

En Joan fent de primer al "Díedre Bonington"

És tracta d’una via molt recomanable, amb uns passos molt més forçats que la via anterior.

L'Abert fent el primer tram del "Díedre Bonington" 

El màxim nivell que arribem a trobar és V i els dos trams més interessants, dels tres que te la via, son el primer i el segon. El ràpel d’aquesta via es fa per la mateixa via, en dos llargs, però em de tenir en compte que el segon llarg comença en una alzina que està situada en una zona amb pendent i plena de roques arrodonides, el millor és que un hagueu baixat marxeu de la zona per que cauran pedres, segur!

En general, va ser un dia genial, varem gaudir molt i varem riure encara més. Al baixar, com no, al bar de l’Anna, unes braves i unes olives!

Les dues vies son molt recomanables, però si haguéssim d’escollir, diríem que la segona, ho és més.

El Gorro Frigi (Via Carles)

Participaren: Albert, Ángel i Alfonso

Aquesta setmana, tornem a Montserrat!


L'Ángel i l'Albert esmorçant al Monistrol

Després de fer un bon esmorçar al poble del Monistrol, continuem carretera a munt fins arribar a l'aparcament del Monestir i ens disposem a pujar caminat cap a la zona de les gorres. Aquesta vegada però volem provar un nou camí (nou per nosaltres). Es tracta del Camí de Sant Joan, i, tot i que el nostre propòsit era estalviar-nos les escales del pobre per la calor que feia, al final va resultar que tot i que el camí era més còmode, amb el sol que feia varem suar la gota grossa.

Pujant el camí de Sant Joan a Montserrat

Arribem a peu de via gairebé a dos quarts d'onze i ens disposem a pujar, sense badar, la via Carles del Gorro Frigi. Ja havíem fet aquesta via amb el curset d'escalada, però, dels tres que som avuí, només l'Albert, ja que L'Àngel i jo varem fer la via Badalona, just al costat. Es tracta d'una via molt espectacular, pel fet que les vistes son increïbles. Es pot veure el monestir de Montserrat a baix entre les muntanyes.

L'Albert fent el pas de 5+

La via no entranya gaire dificultat, trobem com a màxim un 5+, però tenim molt bones presses, per gaudir de l'escalada amb peus i mans. Son 5 llargs de corda i compta amb unes reunions molt còmodes. Podríem dir que els dos trams que entranyen una mica de dificultat son el tercer tram que inclou el pas de 5+ i, el cinquè i últim justament desprès d'una esquerda que s'acaba passant sense dificultat però que s'ha de mirar dues vegades.

A dalt l'Albert asegurant l'Ángel que puja

L'Albert i jo, fent la foto, esperant a la reunió

L'Ángel fent de primer

Un cop al cim, tenim una creu que també serveix com a última reunió. Va fer un dia de molta calor i un cop a dalt no varem trigar gaire a baixar, com si fossi'm gambes

L'Ángel, l'Albert i jo, de nou al cim del Gorro Frigi

La baixada, a la part posterior de la via que hem fet, es pot fer sense equipament ja que està equipada amb cables d'acer i cadenes.

És una via molt maca de fer, molt recomanable si vols fer una via llarga que no tingui massa dificultat, amb molt bones presses i unes vistes espectaculars.

Céllecs

Participaren: Montse, Ángel i Alfonso

A mig camí entre Orrius i La Roca del Vallés, Céllecs és el primer lloc del Maresme on es començà a practicar l'escalada, m'explicava un cop el meu amic Miquel Sala. Avuí en dia, continua essent el lloc on moltes persones comencen a practicar aquest esport. Aquí vaig començar jo, fent un ràpel al sector de la "Placa" i tornant a pujar per la via "Peus Peus" i aquí ha començat la Montse, la meva xicota, fent la via del costat, la via "Lopitekus".

La Montse saludant ben feliç

 

Sigui com sigui, Céllecs continua essent un lloc molt transitat. Molts escaladors, de molt nivells, s'apropen, sobretot els caps de setmana, per practicar escalada esportiva o clàssica. Son vies curtes, de pocs metres, però son ideals per iniciar-se i també per agafar nivel, ja que es pot trobar molta varietat.
Per la nostra part, varem aprofitar per explicar-li a la Montse, alguns principis bàsics per començar a moure's en entorn vertical: nusos, col·locació de l'arnés, alguns coneixements i explicacions. Però he de dir, que la senyoreta no s'ho va pensar gaire, va pujar ràpida i decididament la seva primera via. Enhorabona!

La Montse fent ràpel.

El dia va estar una mica nuvolat, però varem tenir temps d'arribar a fer tres vies en total i vam poder aprofitar el matí. A més Cellecs està molt a prop nostre i sempre és un bon recurs, quan no podem anar més lluny.
Molt recomanable!

Agulla de l'Arbret (Montserrat)

Participaren: Jorge, Ángel i Alfonso

Comencem el dia amb plugims sense importància al passar per Barcelona però, com sempre, Montserrat és un altre món. Podríem dir que te el seu propi clima, un clima impredictible per google, perquè rarament encerta.



Volem fer-nos amb el cim de l’agulla de l’Arbret seguint l’aresta Brucs. Agafem les ressenyes al bar de l’Anna (El Bruc), així com un esquema de l’aproximació.

Deixem el cotxe a l’aparcament de Can Massana i pugem a peu fins el refugi Vicenç Barbé. D’aquí seguim fins a l’agulla de l’arbret que està darrera de les agulles de les Bessones.

Es tracta d’una agulla molt concorreguda, de fet hem agut de fer cua, hi havia una cordada pujant, una esperant i una altra que ha sortit a l’hora que nosaltres i amb la qual ens hem anat creuant.

Fent cua, esperant que pugés la cordada de davant

 

El grau més alt que ens podem trobar a l’aresta Brucs és un IV+ però és molt recomanable per que te unes vistes increïbles i al no ser complicada es gaudeix molt. No trobarem unes bones presses per les mans, però si pels peus que fan que es tracti d’una pujada molt còmoda.

Angel superant-se una vegada més.

En una de les reunión, ja queda menys!

A dalt trobarem l’arbret que dona nom a l’agulla i un ràpel preparat de 50 metres, que comença en una xemeneia i acaba tenint una petita desplomada.

A l'arbret, demanem als companys de l'altra cordada que ens faci la foto.

En definitiva, es tracta, com ja he dit, d’una escalada agradable i sense complicacions que ens ha fet gaudir d’un dia solejat perfecte per escalar.
 

Jo fent el ràpel de 50 metres.

Les Banyadores (Prop del Castell de Burriac)

Participaren: Jorge, Joan, Angel i Alfonso

Les Banyadores és un dels grans clàssics de l'escalada al Maresme. Actualment sobretot s'hi practica escalada esportiva d'adherència.

Podem trobar molta variació de graus, però sobretot és una roca molt particular perquè sembla que sigui sorra i això ha provocat que al llarg dels anys cada vegada estigui més polida i cada vegada hi hagin menys presses.

Nosaltres vàrem escollir el sector Clàssic i el sector Amazònia. Vàrem fer vàries vies de com a màxim V+, i vàrem passar molta calor. Es tracta d'una zona molt visitada per tot tipus d'escaladors de manera que ens va costar una mica trobar vies lliures i fins i tot varem haver de compartir reunions perquè no quedava més remei.

Aquí us deixo algunes fotos del grup fent de les nostres:



En Jorge baixant de la primera via que varem fer

 

L'Angel i en Joan mirant les ressenyes, molt professional

L'Angel fent de primer de corda

En Joan fent de Vandame